Fum, fum, fum

En els darrers temps, assisteixo –astorat!- a una “moda” que no acabo d’entendre, que no comparteixo i que considero rotundament equivocada. A algunes escoles (o llars d’infants) de titularitat pública o municipal no s’ensenyen les nostres nadales: Fum, fum, fum, El noi de la mare, El rabadà... L’argument que, treient pit, esgrimeixen és que l’escola pública ha de ser laica, aconfessional... I “políticament correcte”, afegiria jo!. Buf! Diuen que cal respectar els nens de diferents cultures i religions. Ah! i per això, hem de negar als nens el coneixement de la nostra cultura i tradició.

No és la meva intenció discutir ara sobre les creences religioses de cada persona, de cada família... però, si us plau, no forma la cançó (i la cançó de nadal també) part de la nostra cultura? O tal volta aquestes escoles (i, per tant, aquests claustres) tan “políticament correctes” no fan vacances per Nadal i per Setmana Santa? Com cantava, fa temps, el Serrat: “El món està ben girat”.

Sense més comentaris: amb tot l’afecte i dedicat als que, per criteris i “modes” discutibles, ens comencen a fer perdre els orígens i als que, segurament, l’importat Jingle bells no els fa cap mena de nosa (canteu-ho amb la música del Fum, fum, fum) :

He trobat la casa sense...
...fum, fum, fum,
i al despatx tampoc hi havia...
...fum, fum, fum.
Que la llei antitabac,
pel nostre bé, enlloc deix fumar.
Més que sa, jo estic malalt
que ara ja trec pels queixals...
...fum, fum, fum.

He trobat la casa sense...
...fum, fum, fum,
i al despatx tampoc hi havia...
...fum, fum, fum.
Que la llei antitabac,
tots els paquets farà cremar,
si en vols veure hauràs d’anar
a un museu anomenat...
...fum, fum, fum.

Podrem educar el respecte a les altres cultures i tradicions, si no som capaços de respectar la nostra pròpia cultura i les nostres tradicions?

Cadència genial

Cadència: Passatge de virtuosisme d'un solista en un concert, en el qual es desenvolupa el material temàtic amb un estil fantasiós i sense acompanyament orquestral. D'acord? Doncs això és una cadència. Tot el que hagueu sentit fins ara són tonteries!

La Flauta Màgica

La Flauta Màgica. Miquel Desclot. La Galera.

La Flauta Màgica de Mozart reconvertida magistralment en un conte per en Miquel Desclot. Genial.

Autoretrat de Mozart

Autoretrat de Mozart, a través de la seva correspondència. Pere-Albert Balcells. Edicions La Campana.

Mozart, un personatge polièdric. Balcells ens el presenta en el seu estat més pur, sense prejudicis de cap mena i amb un rigor i una estètica envejables. A través de la seva correspondència, com indica el subtítol ens fa descobrir les mil cares de la personalitat del geni de Salzburg: l'humor, la seva relació afectiva amb el món, amb Leopold, amb Konstanze, l'amor propi, l'evasió reflexiva i la música.
Un llibre, un treball excel.lent i recomanable a tothom que estigui interessat en conéixer Wolfgang de primera mà.

Vegeu aquests dos textos que descriuen clarament dues vessants ben oposades del compositor. Les bromes humorístiques (en aquest cas, l'escatologia en el seu estat més pur) i la reflexió sobre la mort.

“Estic amb gent valenta i portem la caca al ventre això sí, també la deixem anar tant abans com després de dinar. Els pets arriben de nits enmig de grans esclafits. Som quatre lleials persones, i, junts, bé ens ho passem, tenim en total vuit ulls sense comptar aquell sobre el qual seiem”

"Ja que la mort (considerant les coses de prop) és el veritable objectiu final de la nostra vida, des de fa uns pocs anys m’he familiaritzat tant amb aquesta veritable i millor amiga de l’home, que la seva imatge no tan sols ja no conserva per a mi res d’esgarrifós, sinó que té molt d’asserenador i consolador!”

Vladimir Rostoski o Santa Cecília a l'escola

O una manera de celebrar Santa Cecília a l'escola. Voleu veure el video?

Hem passat per totes les aules (de P3 a 2n de Batxillerat), amb una curta "Suite". En podeu llegir, si ho desitgeu, tot seguit la presentació que hem fet per als alumnes més grans.Respectat públic, no voldríem desaprofitar la oportunitat que ens brinda la celebració de Santa Cecília d’acostar la bona música a tothom, però –malauradament- la desaprofitarem.

Dear audience, we wouldn’t like to miss the opportunity that St Cecilia’s celebration brings us to approach good music to everybody. Unfortunately, we’re going to miss it.

El quartet “Les bons vents” té l’honor d’interpretar per a tots vostès la “Suite per a quatre aeròfons en Do díesi Major » del cèlebre compositor ucraïnà Vladimir Rostoski, del qual enguany commemorem el 50è aniversari de la seva mort, provocada per un atac d’aerofàgia després d’un recital.

« The good winds » quartet has the honour of interpreting for all of you the « Suite for four wind instruments in C sharp major » from the celebrated ucrainan composer Vladimir Rostoski,dead 50 years ago due to a farting attack

La Suite, d’un sol moviment, està inspirada en belles i velles melodies del folklore autòcton ucarïnès que segurament reconeixeran els octogenaris ucraïnesos que es trobin entre el públic..

The one single movement Suite, its inspired in charming and old melodies of the native ucrainian folklore ; melodies wich probably the octogenarian ucraïnian in the public will recognize.

El tractament que fa Rostoski és seriós i a la vegada evocador de paratges del seu país, del qual va ser expulsat així que va començar a composar.

On the other hand and without a hint of doubt, the masterly work, the incredible handling, not to mention the elaborated treatment made by Rostosky doesn’t fall by no means into the easy joke provoked by the curios nature of this kind of instruments. The arrangement is, in any case, not only extremely serious but also reminiscent of the delicacted, and, why not, wild places of his own and beloved country, country which, by the way, quickly got rid of Rostoski as soon as he began to compose.

Val a dir que els instruments amb què s’interpretaran la Suite provenen d’una reconstrucció feta a partir d’instruments aeròfons del segle XVIII, reconstrucció inspirada en un estudi del famós organòleg i musicòleg francès Otto Bienbuffée, conegut mundialment tant pel seu rigor com per la seva bufeta.

According to Bienbuffée.

Senyores, senyors, el quartet “Les bons vents” interpreta la “Suite per a quatre aeròfons en Do díesi Major » de Vladimir Rostoski.

Ladies and gentlemen, the “Good winds” quartet will play the “Suite for four wind instruments in C sharp major » by Vladimir Rostoski.

Santa Cecília

Feliç diada de Santa Cecília, patrona dels músics!

Santa Cecília, patrona dels músics per equivocació. Sí, resulta que quan als voltants del segle XIII (segle menys, segle més) es cercà una patrona pel nostre "ram", es trobà una anotació referida a aquesta santa que deia: "organis canentibus" (que canta, que morí cantant...). La referència original però, era: "organis candentibus" (cos que crema, que morí cremada). En plena època fosca de transcriptors, a algú se li oblidà una essencial "d" i quedà ja, per a la posteritat l'organis canentibus. I, qui millor per fer de patrona dels músics que Santa Cecília, que morí cantant...

Mediocritat educativa

L'altre dia vaig estar sopant a casa uns amics. Ell, professor d'IES; ella professora de Batxillerat en un Centre Concertat. Ens coneixem des de fa temps i, malgrat la nostra coneixença no va sorgir per temes "educatius", darrerament cada cop que coïncidim (ens veiem molt poc, darrerament) surt al damunt de la taula l'estat del "nostre" sistema educatiu. La Reforma (o "les Reformes", que n'hi ha hagut moltes!) té -diguem-ho clar i català- coses bones, s'encarrega especialment dels alumes dolents però la Reforma té coses dolentes, "pasa olímpicament" dels alumnes bons. O és que algú sap d'un ACI (Adaptació Curridular Individual o alguna cosa així) fet a un alumne brillant? Senyores i senyors, mediocritat per al futur.

Analitzem un alumne "normal però que podria ser brillant" en començar, per exemple (i ho conec de molt aprop) el 3r d'ESO en un IES de Barcelona. Primers exàmens. Estudia una mica per saber cada professor de quin "peu calça". Quan ho té clar, quan té clar -a més- intuïtivament el nivell general del grup-classe al qual pertany, ha descobert la mesura exacta que haurà d'estudiar durant tot el curs i... evidentment, si fent poc ja treu "Notable", per què ha de fer més? Adolescents ho són, però "tontos", no!

Penso que no anem per bon camí. No negaré aspectes positius al nostre actual sistema educatiu, però molt en temo que -si continuem així- estem començant a construïr la futura societat dels mediocres culturals.

Acabem... fixem-nos-hi bé: l'actitud també "compta" per la nota a la Primària i a la Secundària. No ens estranyem, doncs, quan a la Universitat ens "exigeixin" una avaluació que tingui en compte no només els coneixements: "Suspens? Però si jo he vingut sempre a classe i he estat atent, prenent apunts i participant...?"

I aquest darrer exemple no és ciència ficció. És real.
Desolador!

Les Luthiers

Les Luthiers novament a Barcelona, ara amb el seu espectacle "Las Obras de Ayer". Genials, com sempre. Bona música, humor intel.ligent, una posada en escena impecable. Unes capacitats escèniques i teatrals insuperables per part de tots i cadascun d'aquests grans músics, actors i humoristes. "Las Obras de Ayer" va respondre amb escreix a la qualitat a la que ens tenen acostumats. Una hora i 3 quarts que passaren volant. Llàstima que comencen a ser "grandets". I llàstima també que no existeix res de semblant. Les Luthiers són únics. Insuperables.

L'ombra del vent

L’ombra del vent. Carlos Ruiz Zafón. Editorial Planeta.

“... la mirada embruixada de misteri davant la promesa que el seu pare li ha fet a trenc d’alba, la promesa del Cementiri dels Llibres Oblidats...” “...Al cap de poc, convertits ja en figures de vapor, pare i fill s’esvaneixen enmig de la gentada de les Rambles, els seus passos perduts per sempre en l’ombra del vent.”

Daniel Sempere, una història que ens explica una història: Julià Carax, autor de “L’ombra del vent”. La Barcelona d’abans i -sobretot- de després de la guerra (in)civil. Personatges blancs (Fermín Romero de Torres), personatges negres (L’inspector Fumero) i -enmig- tots els grisos possibles, totes les tonalitats que van de la llum a la foscor.

Amor, desengany, misèria, passió, mediocritat, violència, baixesa, ... i tants i tants sentiments entrellaçats per Ruiz-Zafón magistralment. En una trama, en una història que gairebé es repeteix, Daniel Sempere i Julià Carax es persegueixen, es busquen a cada pàgina d’aquesta novel.la bellament escrita i excel.lentment construïda. Fruïu-la, assaboriu una prosa rica en matisos, colpidora i -sobretot- sincera: “Hi ha presons pitjors que les paraules”.

Una música constant

Una música constant. Vikram Seth. Editorial Anagrama. “Toca sense la música, a vegades amb els ulls a les mans i a vegades amb els ulls tancats. El que sent, el que imagina, jo no ho sé. No hi ha un tarannà forçat en la seva manera de tocar. És una bellesa molt més enllà de la imaginació: clara, preciosa, inexorable, al llarg d’una frase i d’una altra, amb una frase repetint-ne una altra, la incompleta, la inacabable Art de la fuga. És una música constant. ...” “... La música, aquesta música, és un regal prou bo. ¿Per què cal demanar la felicitat? ¿Per què cal esperar no entristir-se? Ja és suficient, ja és benaurança suficient: viure dia a dia i sentir aquesta música de tant en tant (no massa sovint, no fos cas que l’ànima no la pogués suportar)”

Com a la bona música, a la història no li falta ni li sobra cap nota, cap paraula. Beethoven, Schubert, Bach, ... El quartet de corda “Maggiore”. En Michael, la Júlia. El “Tononi”. Londres, Viena, Venècia, ... Una història que es llegeix àvidament, que es devora amb els dits de les sensacions... Una història que traspassa els límits de la raó, que qüestiona insistentment: per què? Una història que, malauradament o afortunadament, no pot tenir cap altre final... El blanc i el negre, el dia i la nit, la llum i la foscor, el so i el silenci... Com en Michael i la Júlia, vivim presoners dels sentiments, no els podem evitar. (“¿Per què cal demanar la felicitat?”) Són, com l’Art de la fuga, una música constant...

Una escola singular

Les diferents àrees curriculars es tracten com un tot, el tutor globalitza els aprenentatges, els condueix a partir dels interessos dels alumnes (això –evidentment- suposa una càrrega de preparació notable). Hi ha especialistes. De música (tots els alumnes ténen 2 sessions setmanals!), d’anglès i d’educació física. Totalment integrats a l’escola, al projecte educatiu i al claustre. De la mateixa manera, els tutors globalitzen els continguts de cada especialitat.

És una escola d’una línia, pública, amb uns 160 alumnes. Les relacions entre els ensenyants són cordials i malgrat comparteixin un mateix ideal educatiu, hi ha petites (o grans, a vegades!) discrepàncies a nivell pedagògic. Els claustres sovint s’utilitzen per a discutir sobre pedagogia i didàctiques concretes (quan la burocràcia administrativa ho permet). Les relacions amb l’AMPA són cordials i els pares s’impliquen en l’educació dels seus fills en la mesura i des del lloc que els correspon. S’hi respira un ambient de tranquilitat. El compromís de tots els estaments de la comunitat educativa es veu reflectit tant en les celebracions, els concerts, i les activitats escolars com en la qüotidianitat d’una jornada qualsevol.

Aquesta escola existeix. Ha estat descrita partint de l’observació després d’una visita ocasional al centre. Oasis com aquest, en el desert incert del nostre sistema educatiu, em confirmen la hipòtesi de que una educació coherent, és possible.

Lògica educativa

És lògic que un sistema educatiu canvïi o es reformi cada 4 o 5 anys? És lògic que els pares tinguin la última paraula quan un alumne necessita “repetir” curs? És lògic que es distribueixin les avaluacions segons el calendari litúrgic i que puguin haver-hi trimestres molt curts o molt llargs? És lògic que es facin tantes “activitats innovadores” a l’escola i que sovint es perdi el “llegir i l’escriure”? És lògic que es comencin a “ensenyar” llengües estrangeres quan els alumnes encara no coneixen la pròpia amb prou fluïdesa?

Són lògics els “festivals escolars” muntats només de cara a la “galeria”? Són, els valors que es defensen a l’escola, els habituals a la societat en què vivim? És lògic que s’exigeixi silenci i atenció quan el nostre món és tan sorollós? És lògic que tothom digui la seva sobre el procés educatiu i que els mestres siguin els últims en ser preguntats i encara menys, escoltats? És lògic que a una escola de nova construcció s’hagin prioritzat els aspectes estètics per sobre dels funcionals? És lògic que recaigui únicament sobre els mestres tot el pes de l’educació dels nens i nenes?

És lògic que a l’escola se li exigeixi progressivament que “ensenyi” més coses: hàbits alimentaris, educació vial, normes de comportament, educació sexual, ....? És lògic que els mass-media es “carreguin” en cinc minuts la feina que es fa durant tot un curs a la classe? Malgrat tot, l’escola educa, l’escola socialitza, l’escola... Però... també malgrat tot, “molta roba i poc sabó”.

Els calaixets

Darrerament tinc la sensació que els especialistes de música del nostre país i també els altres professionals del ram —i per extensió la resta de la gent (i de la “cultura oficial”)— tenim perfectament endreçats ens uns calaixets, tancats i inamovibles, diferents aspectes o manifestacions de la Música: música tradicional, cançó popular, música clàssica (o culta, si ho voleu), jazz, didàctica musical, llenguatge musical, música coral, música moderna, música contemporània... i així moltíssims més, i més, calaixets.

La idea que m’ha sobtat fa poc i que m’ha fet rumiar és la següent: aquests calaixets s’obren i es tanquen, però no es relacionen entre ells. Ho tenim tot tan ben endreçat i polit que no deixem que la Música se’ns manifesti sense etiquetes. I el que encara és pitjor, que la Música es manifesti als nostres alumnes per ella mateixa, sense classificacions. No fem Música: obrim uns calaixets determinats, n’aboquem part del contingut i ens quedem tan amples i, a més, satisfets. Passa el mateix arreu?

Algunes experiències viscudes i confirmades darrerament em fan suposar que no. Pirineus enllà, diria que s’ha optat, des de fa anys, per un ensenyament musical diferent. Fa temps que han abolit els calaixets i que deixen que la Música s’ensenyi globalment, per ella mateixa. I el que és millor encara: no condicionen amb calaixets les noves generacions d’infants en els seus primers contactes amb l’Art dels Sons.

Qualitat versus quantitat

Assisteixo a una representació de l’adaptació per a públic infantil de la conegudíssima òpera de Rossini “El barber de Sevilla”, dins del cicle “El petit Liceu”. “El superbarber de Sevilla” (títol de la versió adaptada) té com a escenari l’Auditori de Cornellà ple de gom a gom d’escolars de 4t a 6è de primària.

Molt bé l’adaptació musical (per a piano, contrabaix i flauta), l’adaptació argumental (75 minuts, potser en sobren encara 10!) i la traducció al català. Molt bé, també, els cantants (tant en la seva part vocal com -encara millor!- en l’actoral). Molt rodó l’espectacle. Però...

No seria lògic que el text cantat s’entengués a la perfecció? (És massa pressupost microfonia inhalàmbrica?) No seria lògic que l’òpera sigués més propera als nens? (És poc rendible fer-la al Teatre Romea com el curs passat, on arriba molt millor al públic, però -és clar- té una cabuda 3 vegades inferior a l’Auditori de Cornellà?)

Llàstima. Llàstima perquè actualment hi ha molt bones propostes pedagògiques per als infants però darrerament per raons (suposo) econòmiques, l’aforament dels espectacles es veu superat en escreix al que seria “pedagògicament” recomanable. Qualitat versus quantitat o quantitat versus qualitat? Palau, Liceu, Auditori, ... vosaltres teniu la paraula.

Políticament correcte (i2)

Més del mateix: no només les cançons han de passar pel sedàs de la hipocresia políticament correcta; ara, avui, també les cantates infantils d’aquest color estan de “moda”!

M’explicaré. “Quan jo n’era petitet” els nens cantàvem històries divertides : alguns recordareu les trapelleries del « Till Eulenspiegel » , o la caradura simpàtica de’n « Pere sense por », o tal volta les divertides imatges d’un « Concert desconcertant ». Explicaven històries que als nens, almenys a mi, ens agradaven. Podien tenir o no una segona lectura i se’n podien extreure o no posteriors reflexions.

Darrerament, assisteixo astorat a la proliferació de cantates infantils construïdes sobre temes que podríem anomenar també “políticament correctes”: la integració, la interculturalitat, la sostenibilitat, ... (visca el “Fòrum de les cultures!”)
Senyors... fascinant. No negaré en cap moment la bona voluntat dels seus creadors o productors però... som tan hipòcrites com a societat i com a espècie que hem de fer cantar als infants allò que no prediquem amb l’exemple?

Deixem que els nens siguin nens i que cantin coses divertides (per sort o per desgràcia, això de ser nen no dura tota la vida!). Històries que entenguin del tot i que, sobretot, estiguin pensades per a ells sense cap ànim d’inculcar “moralines políticament correctes”.

Políticament correcte

Ara, tot ha de ser políticament correcte. Quina mediocritat i quina hipocresia. Les cançons, també. “Moros vénen, moros van, pel carrer de Sant Joan. Moros de guerra: moros en terra” Està prohibida. No es pot cantar.

O aquella que deia: “Ce, a, efa, e: cafè, no prenguis mai cafè. Aquesta beguda turca no beuràs o sinó flac i malalt sempre estaràs. No siguis musulmà, res no hi has de guanyar!” Ara s’ha de cantar: “Ce, a, efa, e: cafè, dolç, sol amb llet o amb gel. Nois i noies no begueu aquest suc fosc, espereu a ser més grans és molt millor. El van dur d’Orient i ara en beu molta gent”. Ara, senyors, ja és políticament correcte.

Amb la dels moros, haurem de fer el mateix, potser: “Germans d’Orient vénen, germans d’Orient van, pel carrer del senyor (“Sant” podria ferir susceptibilitats) Joan. Germans d’Orient enfadats, Germans d’Orient: a terra!”. Queda bé, no?

Ah! Aneu pensant en l’adaptació políticament correcte de la versió original (http://www.xtec.es/~aguiu1/socials/segadors.htm) d’”Els segadors”. Hi ha feina!

Innocentada

Se m’ha plantejat una curiositat: què faríem si a l'escola “realment” s’equiparés la dedicació lectiva de la Música a la de les Matemàtiques?

Primer, preguntem-nos: A canvi de quina altra àrea? Faríem més llenguatge musical?, més cançó?, més dansa?, més audició?, més...? Ens posaríem d’acord en uns “mínims” que l’alumne hauria de conèixer (i demostrar unes “aptituds bàsiques”) a l’acabar la seva Educació Primària? O, com passa ara que “cada terra fa sa guerra”, no hi hauria uns continguts i objectius mínims i comuns? (Quan ens arriba a l’escola un nen “nou” a 5è –per exemple-, donem per entès que sap sumar i restar i multiplicar i... Però a la nostra àrea -la música- no podem donar res per “sobreentès”: pot saber molt més o molt menys que els nostres propis alumnes!)

Després, preguntem-nos: Potser hauríem de “normalitzar” la Música? Perquè... després de tants anys de no estar “normalitzada”... ja li tocaria, no? La gran pregunta és... qui i com “dicta” aquestes mínimes “aptituds bàsiques”? (Qui li posa el cascavell al gat?) I encara més... per què a l’actualitat no està –encara i en aquest aspecte- “normalitzada”? O potser ja està bé com està ara?

Flauta de bec?

Quin és l’instrument musical més antic que existeix? Amb quin instrument ens podem expressar i comunicar millor i sense « saber de solfa » ? Quin instrument és més factible d’utilitzar en un grup de nenes i nens per a fer (« produïr ») Música (en majúscules) ? Amb quin instrument no calen gaire explicacions ni tècniques? Quin instrument s’aprén essencialment per imitació ? Quin instrument porta cada persona sempre al damunt ? Quin instrument té un timbre únic i irrepetible? Amb quin instrument es poden comunicar millor les emocions i les sensacions?
La flauta de bec?
No. Rotundament, no.
Potser sí que pugui servir per dominar algunes tècniques com l’agilitat lectora... Però, en una classe de primària... heu sentit mai 25 flautes tocant “alhora”, la “mateixa” melodia? El resultat sonor... el podem considerar “Música”?
Segur que aconseguirem amb molts millors resultats fer “Música” utilitzant l’únic instrument que responia totes les preguntes: la veu humana.

Els segadors

Polèmica? Sí. I molta. Els nens, la prenen com una cançó més? No. Prenen partit? Sí. Més preguntes, que no més respostes: Ens interessa que prenguin partit? Hem d’ensenyar a classe, a més de l’himne oficial del nostre país, l’himne oficial de l’estat? (hem de ser conseqüents?) Hem de crear polèmiques?

Les cançons, quan s’ensenyen, es “viuen”, es “comuniquen” més enllà de la lletra i de la música. Quina “vivència” donem d’aquesta? Podem donar als nens la “nostra” interpretació o –pels motius que sigui- ja en tenen una que costa molt de “desfer”? Melòdicament... paga la pena? Qui perd els orígens perd identitat? I més... i més... Us n’heu adonat mai que la caràtula de Catalunya Ràdio comença igual (3 primers graus ascendents de l’escala menor) que Els segadors ?

Aquests interrogants indiquen que, com a país, no estem normalitzats? Tal volta... El Departament corresponent va dictar fa uns anys (no gaires) unes “recomanacions” “obligatòries” de repertori. Indica, això, normalitat? (que no normalització!).
“I tanmateix la remor persisteix” (parafrasejant Espriu). Continuarà. Algun dia.