Carrer patata

Trobat aquest estiu per terres franceses!

Lectures d'estiu (2)

Casualment, aquest estiu, anant a comprar el diari a una papereria-llibreria vaig, com acostumo a fer, tafanejar llibres que hi havia a l’aparador i un em cridà l’atenció. Me’l vaig endur i l’he llegit en 4 dies. Després, buscant per internet he descobert que fou molt “famós” a principis de l’any passat, que se’n féu molta propaganda. A mi, que no tenia cap mena d’expectativa creada, m’ha agradat molt. Us el recomano.

El conte número tretze. L’autora, Diane Setterfield, és una anglesa especialitzada en literatura francesa dels segles XIX i XX. És la seva primera novel.la, un homenatge a la lectura, els llibres i la literatura clàssica.
La història. La història atrapa des del primer moment. Margaret, filla d’un llibreter de vell (això em recordà “L’ombra del vent” de’n Zafón) rep un encàrrec d’una de les escriptores més importants d’Anglaterra per tal que escrigui la seva biografia. Vida Winter, la famosa escriptora, ha decidit finalment explicar la seva vida (fina aleshores desconeguda per tothom) i ha triat la Margaret després de llegir una biografia que aquesta va escriure sobre uns germans bessons.

Bessons. Aquí rau una de les claus de la història. Els protagonistes; des de Vida Winter, Margaret Lea, els seus pares, la Isabelle, en Charlie, l’Adeline i l’Emmeline, la Teta i en John el Planta, ens porten a un univers creat magníficament i amb gran destresa per Diane Setterfield. Un univers que ens absorveix totalment. Una novel.la que tot i que hi haurà gent que dirà que pot resultar inversemblant -jo no ho crec pas: sovint la realitat supera la ficció- ens sorpren fins la darrera pàgina. Estaré atent a noves creacions de la Diane Setterfield.

Lectures d'estiu (1)

Un món sense fi

Segona part (i no és veritat, sempre, allò de “segundas partes nunca fueron buenas”) de l’axiconeguda “Els pilars de la terra”. Novel.la molt ben escrita, en la línia de Ken Follet. Atrau des de la primera pàgina i durant les més de 1200 pàgines que té, manté la seva atracció. Tot i que la història és nova (l’escenari ara és l’Anglaterra del segle XIV, amb pesta inclosa) i els personatges també (en certa manera, “descendents” del constructor de catedrals de fa 2 segles) no he trobat cap “novetat” a l’hora de llegir-lo. La construcció de la història és molt semblant, la manera de narrar-la, també. Els fets passen de manera molt semblant a les dues novel.les… A banda d’això, no puc negar que tot està molt ben explicat i construït. Follet ens brinda una lectura molt atractiva. “Un món sense fi” no deixa de ser un bon llibre. La història, a Kingsbridge, de Merthin i Caris i totes les seves “circunstàncies”. No us la perdeu!

Visites setmana del 18 d'agost