Hi havia una vegada una escola...

Hi havia una vegada una escola...

M’agradaria molt poder escriure un conte que comencés així. Un conte que dibuixés una escola “normal”. Sense pretensions. Sense cap mena de sensació de ser una escola d’elit en res. Una escola en la que es treballés en equip. En la que les individualitats es respectessin i es potenciessin. I no parlo, ara, dels alumnes, sinó dels mestres. Una escola (continúo amb els mestres) en la que tothom pogués ser ell mateix en les relacions educatives (evidentment, sense oblidar el vessant professional de l’educació) i en les relacions personals. En la que l’esforç fos valorat i en la que tothom tingués el seu lloc.

Una escola acollidora (i continuo parlant dels mestres) amb tot el què i el qui ve de fora (i el què o qui ve de fora no són només alumnes). Una escola que respectés les diferències (ep! dels mestres!), les valorés i les aprofités. Una escola que no et mirés mai pel damunt de l’espatlla i en la que els càrrecs directius s’anessin intercanviant amb el pas del temps. Una escola, també, organitzada i que deixés a la improvisació només el que no és fonamental... el com, mai el què.

Una escola sense grans pretensions, sense grans idearis, sense grans projectes educatius, sense grans innovacions, sense grans fites... Tantes vegades el bosc no ens deixa veure els arbres...!

Una escola arrelada a un país, a una cultura. Respectuosa amb les altres cultures i maneres d’entendre el món, però amb unes arrels pròpies. Una escola que no fos políticament correcta. Que expressions tan de moda com multiculturalitat, sostenibilitat, .... no s’utilitzessin perquè no tinguessin raó de ser ja que el sentit comú (el menys comú dels sentits!) provocaria sempre les seves actuacions i decissions en tots els àmbits.

Una escola crítica amb la societat i amb els estaments educatius. Que toqués de “peus a terra” i que defensés, pel damunt de tot, la pràctica enfront de teories, per molt innovadores que aquestes fossin.

Una escola que eduqués, però que també instruís. Una escola que castigués però que també perdonés. Que posés límits i que tingués espais perquè cada nen la sentís com a pròpia. Una escola amb mètode, o millor, una escola amb mètodes. Una escola sense cap pretensió que no fós ser escola. Una escola en la que la sensibilitat i la comunicació entre persones (ara parlo també d’educands) estigués a l’horari de cada dia, de cada classe, de cada mestre, de cada pati. En la que la vida de cadascú i de tots es compartís amb naturalitat, amb tranquilitat, amb senzillesa...

Hi havia una vegada una escola...