És així com la Sensible –a l’igual que qualsevulla Mme. Butterfly- trencà la relació normal, diatònica, d’intervals majors i menors, amb molts altres membres del seu poble. Hagué de sacrificar la regularitat intervàlica tot presentant una 2a augmentada –relació molt esquerpa- amb el seu grau inferior (un veí, aquest VI, amb el qual trencà tota comunicació); i tampoc no es mostrà solidària amb el Mi bemoll, ja que el contacte per 5a augmentada presenta un altre interval de caràcter dissonant (o poc amical).
Els tres bemolls, el mode menor, aportaren, doncs, el color trist, nostàlgic i apagat de l’hivern. Les tecles negres del piano feren la seva aparició en el regne serè de les tecles blanques, i els núvols del cromatisme –els negres presagis- començaren a fer-se sentir.
La 7a disminuïda (i l’acord que representa), construïda des de la nota Sensible, serví des d’aleshores per a l’expressió dramàtica, per exterioritzar el lament, bé fos en el recitat d’una “Passió” de Bach o per fer sentir qualsevol altre mena de neguit interior. Sigui com sigui, aquest acord altament disminuït –alta tensió- que implica en el nostre esquema una tecla negra, no es donava, no es podia donar!, en el primitiu Paradís –quasi sense tensions, sense intervals cromàtics- de Do Major. Però les tecles negres –caram, per això són negres!...- representen l’antagonisme en el nostre esquema diàfan de tecles blanques; indiquen la tensió, l’interval cromàtic (9 quintes en menys) que es produeix amb la nota Si i el La bemoll i el principi d’un nou ordre més intens, que supera per descomptat el diatonisme, i ens fa viure, en l’expansió del “Tristany” wagnerià, l’aventura tota del Romanticisme.
Ara ja aquell Do centrat, del país del Diatonisme, que vivia amb els seus pares, ha crescut, ha esdevingut un Do gran, igualment centrat, però d’un país més ample, d’un país més vast. Do, ara, és el Rei tant de les tecles blanques com de les tecles negres i una xarxa de contactes tants interns com externs fan de Do el centre d’un imperi, complex i problemàtic, amb les seves províncies, regions, colònies i virregnats. El camp d’acció és ara portat a una altra dimensió molt més complexa i, per gran, molt menys concreta, amb una indefinició que, a la llarga, ens durà fatalment ala desintegració d’aquest regne –i, com tantes altres vegades en la Història- a la caiguda de l’Imperi de la Tonalitat.
Així és com la innocent Sensible, en permetre entrar tímidament el cromatisme en el regne primitiu de l’organització diatònica, provocà, com una altra Helena de Troia, l’absoluta desfeta del sistema tonal.
Els tres bemolls, el mode menor, aportaren, doncs, el color trist, nostàlgic i apagat de l’hivern. Les tecles negres del piano feren la seva aparició en el regne serè de les tecles blanques, i els núvols del cromatisme –els negres presagis- començaren a fer-se sentir.
La 7a disminuïda (i l’acord que representa), construïda des de la nota Sensible, serví des d’aleshores per a l’expressió dramàtica, per exterioritzar el lament, bé fos en el recitat d’una “Passió” de Bach o per fer sentir qualsevol altre mena de neguit interior. Sigui com sigui, aquest acord altament disminuït –alta tensió- que implica en el nostre esquema una tecla negra, no es donava, no es podia donar!, en el primitiu Paradís –quasi sense tensions, sense intervals cromàtics- de Do Major. Però les tecles negres –caram, per això són negres!...- representen l’antagonisme en el nostre esquema diàfan de tecles blanques; indiquen la tensió, l’interval cromàtic (9 quintes en menys) que es produeix amb la nota Si i el La bemoll i el principi d’un nou ordre més intens, que supera per descomptat el diatonisme, i ens fa viure, en l’expansió del “Tristany” wagnerià, l’aventura tota del Romanticisme.
Ara ja aquell Do centrat, del país del Diatonisme, que vivia amb els seus pares, ha crescut, ha esdevingut un Do gran, igualment centrat, però d’un país més ample, d’un país més vast. Do, ara, és el Rei tant de les tecles blanques com de les tecles negres i una xarxa de contactes tants interns com externs fan de Do el centre d’un imperi, complex i problemàtic, amb les seves províncies, regions, colònies i virregnats. El camp d’acció és ara portat a una altra dimensió molt més complexa i, per gran, molt menys concreta, amb una indefinició que, a la llarga, ens durà fatalment ala desintegració d’aquest regne –i, com tantes altres vegades en la Història- a la caiguda de l’Imperi de la Tonalitat.Així és com la innocent Sensible, en permetre entrar tímidament el cromatisme en el regne primitiu de l’organització diatònica, provocà, com una altra Helena de Troia, l’absoluta desfeta del sistema tonal.
(continuarà...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada