Però, no tot el món existent formà part dels dominis de la Tònica, i Do va voler viatjar per conèixer altres indrets, països exòtics i enigmàtics. Així marxà a territori pentatònic, on no hi ha semitons, ni Sensibles afectuoses, encara que hi ha tribus i clans familiars... (en aquell indret pogué escoltar el “Laideronette, Emperadriu de les Pagodes” del “Ma mère l’Oye” de Maurice Ravel, i alguns cants ancestrals).
Després, anà al país dels tons sencers i es va sentir completament estrany: allà regnava la indiferència més absoluta d’un so vers l’altre, sense llaços familiars de cap mena, sense intervals justos, ni pare (Dominant), ni mare (Subdominant), ni tan sols una Sensible... La sonoritat estàtica i repetitiva de la gamma hexàfona li recordà Debussy (“Voiles”, 2n P
reludi) i la seva estètica contemplativa, quasi panteista, de la Natura, però allà no hi havia cap jerarquia i aquesta igualtat democràtica entre els seus congèneres, a ell, que havia estat el príncep dominador, de bon principi no li agradà!
Els temps, no obstant això, canvien, i Do no sap encara que les noves tendències socialitzants el portaran, de mica en mica, a formar part d’un pensament artístic actualitzat, on tots els sons tindran un mateix tracte, i que contribuirà a la configuració d’un nou univers.
Jo no sé si heu llegit “El petit príncep” on es parla dels éssers purs que dibuixen boes i elefants –un llenguatge eloqüent de poetes que parla de coses essencials-, i jo ara m’adono que he errat la meva història perquè he explicat un conte a la gent gran, que necessita dades fixes, esquemes i un llengautge complicat.
Jo només volia dir-vos que la música és pura, essencial –“per això és invisible!”- i la llarga història de Do és la dels homes que han estimat la música talment com s’estima una flor...
Hauria hagut, doncs, de parlar-vos més aviat en aquest altre llenguatge: “Un dia el petit Mozart (al voltant dels quatre anys) teclejava un clavecí: amb l’índex de la mà esquerra tocava un Do mentre cercava altres notes amb un sol dit de la dreta. Preguntat sobre què era el que feia, respongué: Cerco les notes que s’estimen...
Després, anà al país dels tons sencers i es va sentir completament estrany: allà regnava la indiferència més absoluta d’un so vers l’altre, sense llaços familiars de cap mena, sense intervals justos, ni pare (Dominant), ni mare (Subdominant), ni tan sols una Sensible... La sonoritat estàtica i repetitiva de la gamma hexàfona li recordà Debussy (“Voiles”, 2n P
reludi) i la seva estètica contemplativa, quasi panteista, de la Natura, però allà no hi havia cap jerarquia i aquesta igualtat democràtica entre els seus congèneres, a ell, que havia estat el príncep dominador, de bon principi no li agradà!Els temps, no obstant això, canvien, i Do no sap encara que les noves tendències socialitzants el portaran, de mica en mica, a formar part d’un pensament artístic actualitzat, on tots els sons tindran un mateix tracte, i que contribuirà a la configuració d’un nou univers.
Jo no sé si heu llegit “El petit príncep” on es parla dels éssers purs que dibuixen boes i elefants –un llenguatge eloqüent de poetes que parla de coses essencials-, i jo ara m’adono que he errat la meva història perquè he explicat un conte a la gent gran, que necessita dades fixes, esquemes i un llengautge complicat.
Jo només volia dir-vos que la música és pura, essencial –“per això és invisible!”- i la llarga història de Do és la dels homes que han estimat la música talment com s’estima una flor...
Hauria hagut, doncs, de parlar-vos més aviat en aquest altre llenguatge: “Un dia el petit Mozart (al voltant dels quatre anys) teclejava un clavecí: amb l’índex de la mà esquerra tocava un Do mentre cercava altres notes amb un sol dit de la dreta. Preguntat sobre què era el que feia, respongué: Cerco les notes que s’estimen...
Carles Guinovart
Febrer 1984
Febrer 1984
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada