31 de març 2008

Una orquestra de 4000 músics (i2)



Organitzat per l'ACEM. Una orquestra de 4000 músics. Dissabte passat al Palau Sant Jordi. Hi éreu? Què us va semblar?

3 comentaris:

Esteve Cardús ha dit...

Una veritable olla de grills amb micròfons pels professors que seien davant, m'han dit... jo no hi era.

Anònim ha dit...

Hola a tots els lectors,
suposo que molts dels que hi érem tenim opinions diferents d'aquest tema. Jo us donaré el meu punt de vista encara que no espero que sigui compartit per la majoria. Més aviat, potser, és una mica políticament poc correcte.

Abans d'entrar a fer la valoració situar-vos una mica: sóc professor d'una escola de música, d'instrument de vent, per tant, la meva opinió es refereix bàsicament a això a instruments i no parlaré de les veus.

Suposo que la majoria de professors d'escola de música, ens passem les nostres classes demanant la màxima correcció als nostres alumnes i exigint que facin, per dir alguna cosa, les semicorxeres regulars, o que els tresets tinguin l'accentuació correcta.

Per altra banda, els demanem que siguin curosos en l'estudi setmanal, dient-los que d'aquesta manera, potser un dia, arribaran a ser grans músics i que se'ls valorarà l'esforç que han fet.

També els ensenyem a ser expressius amb el seu instrument, a tocar respectant les dinàmiques, el fraseig, el caràcter d'una obra...

I, com no, també els fem veure que, si no s'han preparat bé, no poden participar en un concert o formar part d'una formació instrumental concreta ja que tot això porta implícit tot un seguit de valors de respecte envers la música i els companys amb qui toquen.

Doncs bé, tot d'una, i parlo del tema de l'Acem, resulta que tot això, de cop i volta, deixa d'importar i els mateixos alumnes, almenys els que tenen dos dits de front, s'adonen que per participar en un lloc com el que van anar, ningú els demana que toquin bé, que siguin capaços de tocar les partitures amb correcció, que es tinguin en compte aspectes com el fraseig, les dinàmiques, el caràcter. Fins i tot, alguns alumnes es van adonar que hi havia altres companys seus, d'altres instruments o escoles de música, que ni tan sols seguien la partitura...

Doncs bé, amb això, us vull dir que crec que el concert de l'Acem al Sant Jordi és pura propaganda i galeria, no té fons, ho vaig trobar francament malament. Era igual el paper que tinguessin els nostres alumnes i si se sentien o no, si tocaven bé o malament...

Per altra banda, crec que les partitures eren poc adequades pensant amb els alumnes de la majoria d'escoles de música de Catalunya. L'obra d'en Guinovart excel·lent, com sol ser típic d'ell, però la interpretació massiva, necessitaria millorar, i molt.

Ah, per cert, molt bonic i ben pensat el tema de la gamma cromàtica que oferien els diferents colors de la samarreta. això va emocionar a més d'un.

I per últim, sent encara una mica més irònic: tots els que érem al Sant Jordi, vam aconseguir complir la primera regla de la música de cambra segons Les Luthiers: començar i acabar junt; el que passi entremig... és igual!

Anònim ha dit...

l'obra, molt maca. una mica de desgavell en alguns moments. fatal el so: els micros estàven posats "estratègicament" davant dels grups convidats (en el cas de les veus va ser exagerat!)Tampoc em va agradar el que es veia per la gran pantalla: gairebé no s'enfocava cap nen: o els grups convidats, o en Brotons (amb un decalatge entre realitat i imatge que despistava)o en Guinovart i la pianista acompanyant.Els vents quedaven molt amagats.
Pares a les grades que van deixar pots inmensos de crispetes i gots de coca-cola.Però mira, em va fer gràcia ser-hi!