Assisteixo a un acte-comiat d'alumnes de 6è d'un CEIP. Els nens han preparat una obreta de teatre: com si fos un somni, recorden temps passats a l'escola. Fan una petita paròdia d'algunes de les classes i mestres. En algun moment, més d'un, s'hi escolta (escrita en guió, no pas improvisada) una paraulota. Dec ser antiquat, jo. Ho trobo denigrant. Em fa llàstima. Sento vergonya aliena pels mestres que hi són i que ho permeten. Però encara en sento més, quan, completament sorprès veig i escolto que a la gran majoria (tots no, eh!) de pares i mares els fa gràcia, molta gràcia, sentir en boca dels seus propis fills paraules malsonants quan imiten alguns dels seus professors. El cas és verídic i per decència i docència no en dono dades. No anem bé.
2 comentaris:
fa menys d'una setmana vaig assistir a un acte que es feia en un institut. uns alumnes d'un altre institut hi represetaven un musical. jo també vaig sentir llàstima (i NO pel musical, evidentment!), i vaig sortir donant-li voltes al tema. una sala d'actes plena d'alumnes amb els peus sobre les cadires del davant, mal asseguts, xerrant amb els dels costats, rient i enrient-se dels "actors", queixant-se... tot això, amb l'obra començada! on està l'educació? i més important, el respecte pels companys (alumnes com ells)? però és que el pitjor de tot va ser adonar-me que els tres mestres per un munt d'alumnes que hi havia, ni es sorprenien ni ho aturaven, ans al contrari, un jugava amb el mòbil a les fileres del darrera, un altre no donava permís per marxar als alumnes i en donar-se la volta aquests fugien per la porta, i un altre es mirava el comportament dels alumnes sense moure un dit. i no continuo perquè amb aquest tast crec que hi ha hagut prou.
llàstima, potser si que és aquesta la paraula. on anirem a parar?
No ho sé... però per bon camí no anem pas!
Publica un comentari a l'entrada