Reflexions vocals

Hi ha factors externs que podrien condicionar la veu parlada i la veu cantada dels infants? No ho sé, però n’enumero alguns que penso que són importants d'analitzar a l'hora de considerar les raons per les quals un nen no canta en el registre habitual o, senzillament, no afina.

1.Raons "culturals" de la llengua: Hi ha llengües que quan es parlen (em refereixo únicament a "parlants materns") utilitzen molt més els girs melòdics, són parlades en un registre més aviat agut, etc. En aquest mateix blog, podeu llegir el post "En francès", comentaris inclosos. Hi ha altres llengües en les que el parlar és molt més monòton i també força greu, per exemple, algunes llengües àrabs. Penso que aquestes diferències poden influir en la llengua cantada dels nens, fins al punt de que n'hi hagi que, per aquestes raons, els costi de cantar a una tessitura diguem-ne "normal" (sense ser massa optimistes, podríem considerar "normal" per a un nen de 8 anys, que pogués cantar perfectament d'un la2 a un mi4).

2.Exemples vocals: Segur que influeixen! Fixem-nos també en quines veus han sentit els nens (cantades, però també parlades) en... la seva mare, el seu pare, germans, mestres (especialment els nens petits d'Educació Infantil, que és quan el grau "esponja/imitació" dels infants és més elevat), parents, ... I perquè no fixar-nos també en els exemples que escolten els nens a la “vida real”: a la televisió, al carrer, a casa, a l’autobús, als grans magatzems, al menjador de l’escola... (quants de vosaltres coneixeu algun menjador escolar ben aïllat acústicament on no calgui cridar per parlar amb el del costat?). 3.A l’escola: Aquest apartat mereix un comentari especial, i disculpeu d’entrada la profunda radicalitat que expresso. Penso que ningú que no fos capaç de parlar correctament (i em refereixo al “com”, no al “què”), és a dir de parlar amb un to de veu correcte, mínimament timbrada i sense disfuncions, no hauria de poder fer de mestre. Pel gran perill que comporta que les nenes i els nens imitin un mal exemple vocal. Segur que, socialment, no acceptaríem un professor de matemàtiques que no sabés sumar, oi?
D’altra banda, a l’escola, també hi conflueixen altres factors que influeixen en la veu cantada i parlada dels nens: les característiques acústiques dels espais (aules, passadissos, menjadors, ...), el nivell sonor “habitual” en una aula, si es permet o no que els nens “cridin” a classe (o al pati, o al menjador), la importància que es dóna a la veu per part dels mestres, ...

4.Antecedents fisiológics: La veu neix bé, l’espatllem nosaltres. Amb això em refereixo a que, si no hi ha patologies especials, els nadons saben “respirar” bé i “impostar” bé. Heu vist mai un nen de dies, o setmanes, o mesos que es quedi afònic de tant plorar? No. No s’hi queden. Això ens indueix a pensar que, genèticament, saben respirar diafragmàticament (fixeu-vos com mou la panxa un nen que plora frenèticament!) i que parlen i imposten correctament, de manera natural. Quan es van fent grandets, els exemples vocals que van escoltant (penseu que tenen un àmbit molt reduït en les persones que senten parlar i/o cantar : família i mestres, i que els senten parlar i/o cantar molt sovint) els marquen tan profundament que jo diria que són “capaços” (malauradament!) de bescanviar els “bons hàbits vocals” que tenen en néixer, per uns altres, massa sovint, poc correctes... I, bé, amb el temps... passa el que passa.

5.Homes i dones: Un petit apunt. Segur que hi heu pensat alguna vegada. Els que som especialistes de música o professors de música i som homes... vaja vull dir que tenim una veu masculina, tenim un petit (o gran “handicap”) que no tenen les dones (veu femenina). Una mestra, quan canta, pot servir perfectament de model a imitar, no només en fraseig, interpretació o gust al cantar... sinó en ALTURA. Per un home això és impossible! Mai serà possible que els nens i nenes cantin a la mateixa altura (una “8a bassa”) que ell. I no em vingueu amb pseudo-solucions com “que canti en falset”; no és una veu “natural” i no ho trobo convenient.

6.Què ens trobem? : Sí, què ens trobem a les escoles de primària o a les escoles de música? Ens trobem amb alguns nens que no arriben a un registre “normal”, nens que treuen molt aire parlant o cantant, nens que no estan acostumats a sentir la seva veu cantada (tal volta, en no haver-la sentit mai, els costa de trobar-la i “fer-se-la” seva), nens que criden enlloc de parlar, nens que respiren malament, etc... Recomanes el més aviat millor una visita a l’otorrino i/o al foniatre... Però, els mals hàbits costen de treure i, encara que s’arribés a aconseguir, els mals exemples continuen presents. Seria bo que, de la mateixa manera que habitualment es visita un cop l’any a l’oftalmòleg, anessim agafant el costum (especialment en els nens) de preveure una visita anual també a l’otorrino, i –si cal- al foniatre. Segur que moltes possibles patologies vocal es podrien solucionar fàcilment i amb rapidesa.

7.Conclusions: No sóc expert en veu, ni cantant, ni professor de cant, ni foniatre, ni otorrino. Tots aquests apunts són únicament un « pensar en veu alta » que únicament pretén fer reflexionar al lector sobre la veu, sobre la nostra veu. Una veu per a tota la vida.