Després de llegir i compartir el document “Educar sense instruir?”, transcric algunes de les frases que més m’han cridat l’atenció.
De fet, per parlar i prendre decisions sobre el sistema educatiu, al professorat mai no se’l sol tenir en compte; en canvi els pedagogs i experts sí que tenen influència en les decisions dels polítics. (“pedagogs i experts” que, en la majoria dels casos, no han trepitjat mai una classe, afegeixo jo!)
No deixa de ser soprenent que en les jornades, simposis, congressos i intervencions mediàtiques que estudien o parlen de l’educació sempre hi hagi sindicalistes, experts, psicòlegs, polítics, tècnics... i gairebé mai mestres o professors de secundària en actiu. (sense comentaris!)
I més en concret mai no he cregut que el tractament de la diversitat, tan radicalment com es planteja avui, tingui tècnicament possibilitats reals de constuir coneixement amb possibilitats d’excel.lència. (completament d’acord!)
L’educació depèn de la societat, és a dir, fonamentalment, de l’entorn familiar, dels canals simbòlics de transmissió de valors –la televisió, els mitjans audiovisuals, els jocs d’ordinador...- i la colla d’amics i amigues on els joves es troben identificats. Només en quart llocs l’escola pot col.laborar en la construcció de valors i encara.
La necessària i urgent reivindicació de la contenció i del silenci.
Deixar fer i passar de curs sense imposicions és un mal servei, en especial a l’alumnat més desafavorit. No ens hauríem de fiar d’aquelles teories que ens proposin dreceres per a l’estalvi en l’esforç d’aprenentatge. A més de la progressiva desaparició de l’esforç també podem assenyalar que en l’actual context social la multiplicació d’activitats d’aprenentatge ha incapacitat bona part de l’alumnat a seguir un discurs oral o escrit d’una certa extensió ja que no entra dins del valor potencionalment lúdic de les altres activitats. (vaja, i disculpeu el vocabulari, que a l’escola cada cop és fan més “xorrades” i no queda temps perquè els nens aprenguin bé a llegir i escriure!)
El cos professoral es plany que els millors alumnes adopten sovint una actitud de reserva prudent. Aquests alumnes, diuen, s’abstenen de participar per no despertar l’hostilitat dels seus companys, i adoptant aquest perfil baix miren de fer-se perdonar el fet de ser els millors. (té “nassos”, no?, el que ha construït el tan “pretesament igualitari” sistema educatiu actual?).
La “comprensivitat” defensada a ultrança pel sistema educatiu està aconseguint que ningú sigui massa llest de tal manera que tots, pobres i rics, si bé no acaben sent rucs del tot, se situen com a molt en la mediocritat. És això l’equitat? (és evident, estem formant futurs mediocres, encara que resulti molt dur dir-ho així!)
N’hi ha per pensar-hi, oi? A veure si, per alguna d’aquelles casualitats de la vida, ho llegeix algun dels “tècnics en educació” que corren per aquest món...
De fet, per parlar i prendre decisions sobre el sistema educatiu, al professorat mai no se’l sol tenir en compte; en canvi els pedagogs i experts sí que tenen influència en les decisions dels polítics. (“pedagogs i experts” que, en la majoria dels casos, no han trepitjat mai una classe, afegeixo jo!)
No deixa de ser soprenent que en les jornades, simposis, congressos i intervencions mediàtiques que estudien o parlen de l’educació sempre hi hagi sindicalistes, experts, psicòlegs, polítics, tècnics... i gairebé mai mestres o professors de secundària en actiu. (sense comentaris!)
I més en concret mai no he cregut que el tractament de la diversitat, tan radicalment com es planteja avui, tingui tècnicament possibilitats reals de constuir coneixement amb possibilitats d’excel.lència. (completament d’acord!)
L’educació depèn de la societat, és a dir, fonamentalment, de l’entorn familiar, dels canals simbòlics de transmissió de valors –la televisió, els mitjans audiovisuals, els jocs d’ordinador...- i la colla d’amics i amigues on els joves es troben identificats. Només en quart llocs l’escola pot col.laborar en la construcció de valors i encara.
La necessària i urgent reivindicació de la contenció i del silenci.
Deixar fer i passar de curs sense imposicions és un mal servei, en especial a l’alumnat més desafavorit. No ens hauríem de fiar d’aquelles teories que ens proposin dreceres per a l’estalvi en l’esforç d’aprenentatge. A més de la progressiva desaparició de l’esforç també podem assenyalar que en l’actual context social la multiplicació d’activitats d’aprenentatge ha incapacitat bona part de l’alumnat a seguir un discurs oral o escrit d’una certa extensió ja que no entra dins del valor potencionalment lúdic de les altres activitats. (vaja, i disculpeu el vocabulari, que a l’escola cada cop és fan més “xorrades” i no queda temps perquè els nens aprenguin bé a llegir i escriure!)
El cos professoral es plany que els millors alumnes adopten sovint una actitud de reserva prudent. Aquests alumnes, diuen, s’abstenen de participar per no despertar l’hostilitat dels seus companys, i adoptant aquest perfil baix miren de fer-se perdonar el fet de ser els millors. (té “nassos”, no?, el que ha construït el tan “pretesament igualitari” sistema educatiu actual?).
La “comprensivitat” defensada a ultrança pel sistema educatiu està aconseguint que ningú sigui massa llest de tal manera que tots, pobres i rics, si bé no acaben sent rucs del tot, se situen com a molt en la mediocritat. És això l’equitat? (és evident, estem formant futurs mediocres, encara que resulti molt dur dir-ho així!)
N’hi ha per pensar-hi, oi? A veure si, per alguna d’aquelles casualitats de la vida, ho llegeix algun dels “tècnics en educació” que corren per aquest món...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada