La Guerra dels Segadors

L'any 1640, el rei va obligar la pagesia catalana a allotjar uns 10.000 soldats del seu exèrcit, que havien de lluitar contra els francesos. Els abusos d'aquests soldats a les cases i poblacions van provocar que els pagesos organitzessin avalots. A la vegada, aquests avalots eren contestats per accions cada cop més violentes dels exèrcits. Quan el comte-duc d'Olivares, favorit del rei Felip IV, va fer empresonar dos consellers de Barcelona i el diputat militar de la Generalitat, un grup de camperols armats els van alliberar.

Uns quants dies més tard, després que un segador resultés ferit, una munió de camperols es va dirigir a Barcelona a la casa del lloctinent, comte de Santa Coloma. Com que els van prohibir l'entrada, els camperols van saquejar diverses cases de funcionaris reials. Més tard, es van dirigir a les Drassanes, on s'amagava el lloctinent, i el van matar en una acció que s'ha anomenat el Corpus de Sang. Hi va haver entre 12 i 20 morts. La Generalitat, encapçalada pel canonge Pau Claris, es va posar al costat dels revoltats i va demanar protecció als francesos. Les negociacions de la Generalitat amb els francesos van acabar amb la signatura d'un pacte pel qual Catalunya proclamaria comte de Barcelona el rei de França a canvi de l'ajut militar francès contra les tropes espanyoles. S'iniciava així, la Guerra dels Segadors.

La mala actuació dels soldats francesos, la pesta i algunes concessions per part de Felip IV, van anar augmentant el nombre dels catalans partidaris de retornar a la monarquia hispànica. Finalment, a la tardor de 1652, Barcelona es va rendir després d'un llarg setge.

El Tractat dels Pirineus, que espanyols i francesos van signar set anys més tard, va suposar per a Catalunya la pèrdua del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.