Tots els petits, a casa seva, són un rei –ja els ho diu la seva mare!-, ells són la Tònica del sistema familiar. Però, a part de la família, aquest Do tan aviciat viu en un país tranquil, generalment reposat, que en diuen Diatonisme i no es caracteritza més que per les tecles blanques del piano. Totes les relacions entre tecles blanques són habituals i d’una gran cordialitat perquè tots els seus intervals, tots els contactes socials entre els sons, són quotidians, no tene gaire tensió: tots ells –excepte els propis de la família (Tònica, Dominant i Subdominant, o intervals de 8a, 5a i 4a), que ja distingim amb el qualificatiu de justos (la Justícia és Trinitària)- són exclusivament Majors i menors, no n’hi ha cap d’augmentat ni disminuït; bé, sí, n’hi ha un, només un, que serà el dolent del nostre conte: el “Diabolus in musica”, l’interval de 4a augmentada (Fa-Si) o 5a disminuïda i que es troba entre el IV i el VII graus.
Bé, com que per parlar de la felicitat del Do, en un món que no passés quasi mai res, ja no hauríem començat aquesta història (les històries al bany maria són sempre fades i ensopides) hem hagut de trobar l’element instigador que li donarà motricitat i argument. Com en tots els contes, també en aquest intervé l’amor. “Romeu i Julieta” és també la història de Si i de Do. ¿Per què us penseu que al VII grau se l’anomena Sensible?... És l’element femení. La presència de Si a l’escala dóna sentit i dinamisme a Do i, en conseqüència, al conjunt de la tonalitat. La tonalitat és aquesta societat posada tota ella en acció, a la recerca d’una cadència, i la cadència, el bes de la Sensible amb la Tònica, l’acompliment de les atraccions naturals. La Sensible crearà, això no obstant, dissonància, en tant que interval augmentat, amb la sogra, la Subdominant, assenyalant ambdues notes, dintre de l’escala, el pas dels dos únics semitons. Així i tot, el context diatònic és un context suau, càlid, sense gaire problemes i representatiu d’un clima alegre i assolellat.
Així doncs, mentre durà l’estiu, la joia, en aquell país, fou completa: els cants alegres de les cigales es feren sentir per tot aquell regne del mode Major. Però quan vingué el fred, els cants es feren tristos i l’hivern aportà al nostre Do l’ombra de tres bemolls a l’armadura. Aquests bemolls canviaren la relació amb determinats membres d’aquella societat, encara que no afectà, lògicament, cap integrant de la família, ni tampoc el senyor Re, representant, en la seva equanimitat i simetria, de la justícia i l’ordre social. Fou així com el “Fum, fum, fum”, expressà la gelor d’un 25 de desembre o com “El cant dels ocells” esdevingué el símbol d’una nostàlgia latent catalana, potser substituïdora de la feliç “pastoreta”. Aquells bemolls apagaren la llum de l’exultant primavera i el nostre mode esdevingué menor: menors foren llavors les relacions amb el Mi, amb el La i... ¡ah, no, amb el Si, no! ElSi, malgrat la voluntat de l’hivern, el desig de l’armadura, i en contra de tots els codis, la Sensible restà fidel a Do, sempre present en una afectuosa constant de semitò.
(continuarà...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada