No m'agraden gaire els himnes: amb massa facilitat es fan servir com a eina per a llençar contra un altre, per marcar tot allò que separa, ens distància i ens fa diferents.
Fent un repàs mental als himnes més propers, nacionals o no, un arriba a la conclusió que un gran nombre d'aquests es podrien incloure dins aquesta definició. En alguns casos, les mateixes lletres dels himnes poden ajudar a fomentar el conflicte, però tampoc és necessari que aquest tingui lletra per a que, si algú ho vol, es pugui fer servir com a arma contra els que no són "els nostres".
Un himne crea un sentiment de comunió de tota una col·lectivitat; la música és una eina fantàstica per a potenciar aquesta emotivitat. Tots necessitem tenir el sentiment de pertànyer a un grup. Però cal anar amb compte de no acabar definint-se a un mateix per exclusió: jo sóc perquè l'altre no és. Els nostres i els altres. Quines barbaritats s'ha comès al llarg de la història en nom "dels nostres", i sense cap sentiment de culpa, doncs "els altres" no són iguals.
En una societat on, si es vol fer un paral·lelisme amb el creixement de la persona, es troba en plena adolescència, l'ús i abús dels himnes pot ser perillós. Encara ens costa molt definir-nos sense necessitar de la confrontació.
Començava l'escrit amb un "si, però..." que ara continuaré. Des d'una vessant educativa, un himne pot ser una ocasió fantàstica per treballar i fomentar l'esperit crític. Per no donar res per suposat. Per no caure en el simple adoctrinament. Per a reflexionar. L'escola crítica d'ara serà la societat crítica del futur. I això vol dir que cal ser sempre crític. No hi ha qüestions intocables.
No és per polemitzar, però no ho tinc tan clar que sí... Ara si voleu dir-hi la vostra, podeu ben bé publicar un comentari.
1 comentari:
Sí, però...
No m'agraden gaire els himnes: amb massa facilitat es fan servir com a eina per a llençar contra un altre, per marcar tot allò que separa, ens distància i ens fa diferents.
Fent un repàs mental als himnes més propers, nacionals o no, un arriba a la conclusió que un gran nombre d'aquests es podrien incloure dins aquesta definició. En alguns casos, les mateixes lletres dels himnes poden ajudar a fomentar el conflicte, però tampoc és necessari que aquest tingui lletra per a que, si algú ho vol, es pugui fer servir com a arma contra els que no són "els nostres".
Un himne crea un sentiment de comunió de tota una col·lectivitat; la música és una eina fantàstica per a potenciar aquesta emotivitat. Tots necessitem tenir el sentiment de pertànyer a un grup. Però cal anar amb compte de no acabar definint-se a un mateix per exclusió: jo sóc perquè l'altre no és. Els nostres i els altres. Quines barbaritats s'ha comès al llarg de la història en nom "dels nostres", i sense cap sentiment de culpa, doncs "els altres" no són iguals.
En una societat on, si es vol fer un paral·lelisme amb el creixement de la persona, es troba en plena adolescència, l'ús i abús dels himnes pot ser perillós. Encara ens costa molt definir-nos sense necessitar de la confrontació.
Començava l'escrit amb un "si, però..." que ara continuaré. Des d'una vessant educativa, un himne pot ser una ocasió fantàstica per treballar i fomentar l'esperit crític. Per no donar res per suposat. Per no caure en el simple adoctrinament. Per a reflexionar. L'escola crítica d'ara serà la societat crítica del futur. I això vol dir que cal ser sempre crític. No hi ha qüestions intocables.
Publica un comentari a l'entrada