Copio i enganxo el text d'aquest mail que m'ha arribat rebotat d'un company. És molt clar en algunes coses i fa pensar...
BOLONYA: EL CINISME DE LA UIB
Els mestres a la uib som tractats com la bassa de residus
(no hi falten ni les ànneres)
Didàctica és mostrar el que un sap. Però si no saps res, com és el cas de pedagogs, psicopedagogs, pedopsicogogs… (i que em perdonin els que ja saben que no va per ells), què putes mostres?
Fum!
Des que hi ha la uib sempre he vist qualque pedagog de vicerector. Són com pops (també s’han berenat l’Escola de Magisteri). I ara: vicerector primer, com en Carod Rovira (ja ho veus).
Per què dic tot això?
Fa més de trenta anys que estic amb al·lotes i al·lots (que n’hi ha més pocs) que volen ésser mestres.
Quina gent més guapa!
Ells volen ajudar a florir els al·lots, que és el que vol dir “educar” (e-ducere = treure fora, fer florir), ajudar a florir el que l’al·lot(a) du dins. (Quin ideal més guapo! Com més tires cap a l’ideal, més l’assoleixes).
Una altra cosa és “ensenyar”, que és el que prediquen pedagogs i psicòlegs (in-signare = marcar amb un senyal; de fora a dins: marcar el bestiar). Són el papa de Roma.
Fa vint anys que s’inventaren un pla nou i consideraren que les matemàtiques, la física, la química, la història, la biologia, la llengua, la literatura, la geografia, no importaven per als mestres: només pedopsicologia.
Ara, amb l’excusa de na Bolonya, diuen que això d’educació física i música, i anglès, que no val per res, (i que no em vénguin amb itineraris): que l’únic important és la pedagogia, la pedo-psicologia (fa pudor!).
Estudiar l’univers, els éssers vius, les produccions literàries dels humans… Tot això jo ho entenc. Si hom s’apassiona pels estels, hi pot apassionar els deixebles, si hom s’apassiona pels animals hi pot apassionar els deixebles. Si hom s’apassiona amb la poesia, hi pot apassionar els deixebles. Però encara és l’hora (potser és un impossible) que hagi vist ningú apassionat en la pedagogia (a no ésser don Antonio Enseñat, el pedagog més brillant que he conegut).
En el nou pla d’estudis, quasi tots els crèdits se’ls han berenat els pedopsicòlegs. Ecs!
Això és el que ens volen fer creure que és Bolonya.
- Hòstia, Bolonya, collonut. Europa. Uns països catalans independents dins Europa!!!
- …?
- Ah! No és això?
Bolonya és fantàstic! En lloc de basar l’ensenyament en el predicar del professor s’ha de basar en l’aprenentatge de l’estudiant, en el seu treball autònom, del qual hem de fer un seguiment: la coordinació entre diverses matèries, la interdisciplanerietat, la interrelació grupal, la interconnexió entre teoria i pràctica, l’avaluació del procés, la participació en tasques reals…
Més de cent anys després d’en Guillem Cifre –que es va suïcidar oiat de la beaturia asfixiant de Pollença-, i d’en Ferrer i Guàrdia -assassinat per Antoni Maura- presentar tot això de Bolonya com a novetat, fa riure. Bé, tots sabem que fa plorera.
Això: que els futurs mestres treguin el que duen dins per poder mostrar-ho als al·lots, és el que hem intentat fer tota la vida els que estimam magisteri, fer florir.
Aquells intercanvis d’estudiants de Països Catalans, en què venien estudiants valencians i del Principat, i els d’aquí anaven allà (la capitana era na Xesca Florit), i es feien rutes geogràfiques i literàries, i visites a escoles, i bauxes. Aquella cultura popular d’en Majoral que feia enravenar tothom.
En els muntatges teatrals i poètics que feim de fa més de quinze anys, en les col·laboracions amb plàstica i amb música, què hi ha més que tot això: interdisciplinarietat, treball autònom, interrelació grupal, interconnexió entre teoria i pràctica, tasques reals, vida?
Bé, aquests darrers anys he estat amb grups de quaranta fins a seixanta persones, i he pogut fer la feina d’aquesta manera.
Ara, amb l’excusa de na Bolonya, la rectora (se suposa que el màxim responsable de la uib hi té a veure en decisions importants) ens imposa 90 estudiants per curs, i per aula (es veu que li agraden les sardines en llauna). Ara, hauré de fer classes magistrals (com els de dret).
Li he demanat el perquè d’aquesta ignomínia, d’aquest cinisme, i em diu que és qüestió de duros.
Precisament, la tasca dels gestors de la cosa pública és aconseguir duros i gestionar-los de la millor manera possible. I sembla que la prioritat d’aquest centre docent que és la uib, no és la docència, l’educació, sinó la investigació (tanta investigació i no se sent a dir que hi hagi grans descobriments) i I + D, i etc. Total per quedar darrera els trenta primers en el rànquing de les universitats “espanyoles”.
Hi ha doblers pel que es vol.
Mira la República, quantes escoles públiques va fer (i no concertades, com va fer en Felipe González i com fa en Zapatero: els grans socialistes, que amb els nostres doblers paga les beaturies de l’església, que omplen de merda el cervell dels infants).
Predicar que hem de fer un seguiment del treball autònom dels estudiants, quan ens foten 90 estudiants per aula, i hem de fer tres o quatre cursos, és a dir, més de 300 estudiants, això és CINISME.
Montse, una petició: xapa els grups de Magisteri, si vols que tinguem uns bons mestres. T’ho demano de genollons! Pujaré a Lluc a peu! Estaré un dia sense fumar!
Amb més de tres-cents, ni jo ni ningú no pot aplicar el que explica i publica en Bolanyo o Montaño o Lavozdesuamo (que eren els primers reproductors de música que vàrem sentir).
“Això ve de Bolonya”, “Això ve de Madrid”.
Barita, tu no hi tens res a dir?
El curs passat vaig fer part d’un màster aplicant cronogrames i atenció al treball autònom, i aplicació pràctica, i tot com ha d’ésser, però amb 10 estudiants. Va anar collonudíssim! Ja ho faràs amb 90 i amb 300.
Això no és “sèrio”!! Això és un “caxondeo”!!
- Què hi té a veure, tot això, amb nosaltres?
- “Ses Baleares!” “Eppaña!!”, “Eppaña!!”
-No respectaré res més:
faré foc als espais públics,
pixaré dins l'autobús…
-Però què t'ha agafat, ara.
-Mira el cel quan surt el sol:
és ple de gargots infames,
que fan fer als avions
per tal d'embrutar l'Eixample.
(Miquel Bauçà)
Antoni Artigues, pedagog
(El Dia Mundial dels Aprofitats del Càrrec).
BOLONYA: EL CINISME DE LA UIB
Els mestres a la uib som tractats com la bassa de residus
(no hi falten ni les ànneres)
Didàctica és mostrar el que un sap. Però si no saps res, com és el cas de pedagogs, psicopedagogs, pedopsicogogs… (i que em perdonin els que ja saben que no va per ells), què putes mostres?
Fum!
Des que hi ha la uib sempre he vist qualque pedagog de vicerector. Són com pops (també s’han berenat l’Escola de Magisteri). I ara: vicerector primer, com en Carod Rovira (ja ho veus).
Per què dic tot això?
Fa més de trenta anys que estic amb al·lotes i al·lots (que n’hi ha més pocs) que volen ésser mestres.
Quina gent més guapa!
Ells volen ajudar a florir els al·lots, que és el que vol dir “educar” (e-ducere = treure fora, fer florir), ajudar a florir el que l’al·lot(a) du dins. (Quin ideal més guapo! Com més tires cap a l’ideal, més l’assoleixes).
Una altra cosa és “ensenyar”, que és el que prediquen pedagogs i psicòlegs (in-signare = marcar amb un senyal; de fora a dins: marcar el bestiar). Són el papa de Roma.
Fa vint anys que s’inventaren un pla nou i consideraren que les matemàtiques, la física, la química, la història, la biologia, la llengua, la literatura, la geografia, no importaven per als mestres: només pedopsicologia.
Ara, amb l’excusa de na Bolonya, diuen que això d’educació física i música, i anglès, que no val per res, (i que no em vénguin amb itineraris): que l’únic important és la pedagogia, la pedo-psicologia (fa pudor!).
Estudiar l’univers, els éssers vius, les produccions literàries dels humans… Tot això jo ho entenc. Si hom s’apassiona pels estels, hi pot apassionar els deixebles, si hom s’apassiona pels animals hi pot apassionar els deixebles. Si hom s’apassiona amb la poesia, hi pot apassionar els deixebles. Però encara és l’hora (potser és un impossible) que hagi vist ningú apassionat en la pedagogia (a no ésser don Antonio Enseñat, el pedagog més brillant que he conegut).
En el nou pla d’estudis, quasi tots els crèdits se’ls han berenat els pedopsicòlegs. Ecs!
Això és el que ens volen fer creure que és Bolonya.
- Hòstia, Bolonya, collonut. Europa. Uns països catalans independents dins Europa!!!
- …?
- Ah! No és això?
Bolonya és fantàstic! En lloc de basar l’ensenyament en el predicar del professor s’ha de basar en l’aprenentatge de l’estudiant, en el seu treball autònom, del qual hem de fer un seguiment: la coordinació entre diverses matèries, la interdisciplanerietat, la interrelació grupal, la interconnexió entre teoria i pràctica, l’avaluació del procés, la participació en tasques reals…
Més de cent anys després d’en Guillem Cifre –que es va suïcidar oiat de la beaturia asfixiant de Pollença-, i d’en Ferrer i Guàrdia -assassinat per Antoni Maura- presentar tot això de Bolonya com a novetat, fa riure. Bé, tots sabem que fa plorera.
Això: que els futurs mestres treguin el que duen dins per poder mostrar-ho als al·lots, és el que hem intentat fer tota la vida els que estimam magisteri, fer florir.
Aquells intercanvis d’estudiants de Països Catalans, en què venien estudiants valencians i del Principat, i els d’aquí anaven allà (la capitana era na Xesca Florit), i es feien rutes geogràfiques i literàries, i visites a escoles, i bauxes. Aquella cultura popular d’en Majoral que feia enravenar tothom.
En els muntatges teatrals i poètics que feim de fa més de quinze anys, en les col·laboracions amb plàstica i amb música, què hi ha més que tot això: interdisciplinarietat, treball autònom, interrelació grupal, interconnexió entre teoria i pràctica, tasques reals, vida?
Bé, aquests darrers anys he estat amb grups de quaranta fins a seixanta persones, i he pogut fer la feina d’aquesta manera.
Ara, amb l’excusa de na Bolonya, la rectora (se suposa que el màxim responsable de la uib hi té a veure en decisions importants) ens imposa 90 estudiants per curs, i per aula (es veu que li agraden les sardines en llauna). Ara, hauré de fer classes magistrals (com els de dret).
Li he demanat el perquè d’aquesta ignomínia, d’aquest cinisme, i em diu que és qüestió de duros.
Precisament, la tasca dels gestors de la cosa pública és aconseguir duros i gestionar-los de la millor manera possible. I sembla que la prioritat d’aquest centre docent que és la uib, no és la docència, l’educació, sinó la investigació (tanta investigació i no se sent a dir que hi hagi grans descobriments) i I + D, i etc. Total per quedar darrera els trenta primers en el rànquing de les universitats “espanyoles”.
Hi ha doblers pel que es vol.
Mira la República, quantes escoles públiques va fer (i no concertades, com va fer en Felipe González i com fa en Zapatero: els grans socialistes, que amb els nostres doblers paga les beaturies de l’església, que omplen de merda el cervell dels infants).
Predicar que hem de fer un seguiment del treball autònom dels estudiants, quan ens foten 90 estudiants per aula, i hem de fer tres o quatre cursos, és a dir, més de 300 estudiants, això és CINISME.
Montse, una petició: xapa els grups de Magisteri, si vols que tinguem uns bons mestres. T’ho demano de genollons! Pujaré a Lluc a peu! Estaré un dia sense fumar!
Amb més de tres-cents, ni jo ni ningú no pot aplicar el que explica i publica en Bolanyo o Montaño o Lavozdesuamo (que eren els primers reproductors de música que vàrem sentir).
“Això ve de Bolonya”, “Això ve de Madrid”.
Barita, tu no hi tens res a dir?
El curs passat vaig fer part d’un màster aplicant cronogrames i atenció al treball autònom, i aplicació pràctica, i tot com ha d’ésser, però amb 10 estudiants. Va anar collonudíssim! Ja ho faràs amb 90 i amb 300.
Això no és “sèrio”!! Això és un “caxondeo”!!
- Què hi té a veure, tot això, amb nosaltres?
- “Ses Baleares!” “Eppaña!!”, “Eppaña!!”
-No respectaré res més:
faré foc als espais públics,
pixaré dins l'autobús…
-Però què t'ha agafat, ara.
-Mira el cel quan surt el sol:
és ple de gargots infames,
que fan fer als avions
per tal d'embrutar l'Eixample.
(Miquel Bauçà)
Antoni Artigues, pedagog
(El Dia Mundial dels Aprofitats del Càrrec).
1 comentari:
Moltes Felicitats per publicar aquest text.
estic totalment d´acord. I a la Pri
mària també hi hauria d´haver com a màxim 9 alumnes per classe.
És veritat, en comptes d´anar endavant anem endarrera i si així
fós, a l època de la República no estaria malament!. Ja ho dèia la meva àvia Júlia!.
Sí, com diu el poeta, potser cal cremar totes les escoles públiques i començar de nou.
Júlia
Publica un comentari a l'entrada