11 de novembre 2006

L'ombra del vent

L’ombra del vent. Carlos Ruiz Zafón. Editorial Planeta.
“... la mirada embruixada de misteri davant la promesa que el seu pare li ha fet a trenc d’alba, la promesa del Cementiri dels Llibres Oblidats...” “...Al cap de poc, convertits ja en figures de vapor, pare i fill s’esvaneixen enmig de la gentada de les Rambles, els seus passos perduts per sempre en l’ombra del vent.”

Daniel Sempere, una història que ens explica una història: Julià Carax, autor de “L’ombra del vent”. La Barcelona d’abans i -sobretot- de després de la guerra (in)civil. Personatges blancs (Fermín Romero de Torres), personatges negres (L’inspector Fumero) i -enmig- tots els grisos possibles, totes les tonalitats que van de la llum a la foscor.

Amor, desengany, misèria, passió, mediocritat, violència, baixesa, ... i tants i tants sentiments entrellaçats per Ruiz-Zafón magistralment. En una trama, en una història que gairebé es repeteix, Daniel Sempere i Julià Carax es persegueixen, es busquen a cada pàgina d’aquesta novel.la bellament escrita i excel.lentment construïda. Fruïu-la, assaboriu una prosa rica en matisos, colpidora i -sobretot- sincera: “Hi ha presons pitjors que les paraules”.