Una música constant

Una música constant. Vikram Seth. Editorial Anagrama. “Toca sense la música, a vegades amb els ulls a les mans i a vegades amb els ulls tancats. El que sent, el que imagina, jo no ho sé. No hi ha un tarannà forçat en la seva manera de tocar. És una bellesa molt més enllà de la imaginació: clara, preciosa, inexorable, al llarg d’una frase i d’una altra, amb una frase repetint-ne una altra, la incompleta, la inacabable Art de la fuga. És una música constant. ...” “... La música, aquesta música, és un regal prou bo. ¿Per què cal demanar la felicitat? ¿Per què cal esperar no entristir-se? Ja és suficient, ja és benaurança suficient: viure dia a dia i sentir aquesta música de tant en tant (no massa sovint, no fos cas que l’ànima no la pogués suportar)”

Com a la bona música, a la història no li falta ni li sobra cap nota, cap paraula. Beethoven, Schubert, Bach, ... El quartet de corda “Maggiore”. En Michael, la Júlia. El “Tononi”. Londres, Viena, Venècia, ... Una història que es llegeix àvidament, que es devora amb els dits de les sensacions... Una història que traspassa els límits de la raó, que qüestiona insistentment: per què? Una història que, malauradament o afortunadament, no pot tenir cap altre final... El blanc i el negre, el dia i la nit, la llum i la foscor, el so i el silenci... Com en Michael i la Júlia, vivim presoners dels sentiments, no els podem evitar. (“¿Per què cal demanar la felicitat?”) Són, com l’Art de la fuga, una música constant...