Mediocritat educativa

L'altre dia vaig estar sopant a casa uns amics. Ell, professor d'IES; ella professora de Batxillerat en un Centre Concertat. Ens coneixem des de fa temps i, malgrat la nostra coneixença no va sorgir per temes "educatius", darrerament cada cop que coïncidim (ens veiem molt poc, darrerament) surt al damunt de la taula l'estat del "nostre" sistema educatiu. La Reforma (o "les Reformes", que n'hi ha hagut moltes!) té -diguem-ho clar i català- coses bones, s'encarrega especialment dels alumes dolents però la Reforma té coses dolentes, "pasa olímpicament" dels alumnes bons. O és que algú sap d'un ACI (Adaptació Curridular Individual o alguna cosa així) fet a un alumne brillant? Senyores i senyors, mediocritat per al futur.

Analitzem un alumne "normal però que podria ser brillant" en començar, per exemple (i ho conec de molt aprop) el 3r d'ESO en un IES de Barcelona. Primers exàmens. Estudia una mica per saber cada professor de quin "peu calça". Quan ho té clar, quan té clar -a més- intuïtivament el nivell general del grup-classe al qual pertany, ha descobert la mesura exacta que haurà d'estudiar durant tot el curs i... evidentment, si fent poc ja treu "Notable", per què ha de fer més? Adolescents ho són, però "tontos", no!

Penso que no anem per bon camí. No negaré aspectes positius al nostre actual sistema educatiu, però molt en temo que -si continuem així- estem començant a construïr la futura societat dels mediocres culturals.

Acabem... fixem-nos-hi bé: l'actitud també "compta" per la nota a la Primària i a la Secundària. No ens estranyem, doncs, quan a la Universitat ens "exigeixin" una avaluació que tingui en compte no només els coneixements: "Suspens? Però si jo he vingut sempre a classe i he estat atent, prenent apunts i participant...?"

I aquest darrer exemple no és ciència ficció. És real.
Desolador!