El circ i la Laia

"El circ ha arribat
tiro liro liro..."

A l'escola. Classe de música. 3r de Primària. Aquest matí. Cantem cançons amb els nens. Els acompanyo amb el piano. A mitja cançó,

"Aquell trapezista és molt eixerit
damunt d'una escala s'aguanta amb un dit"

se m'acosta, plorant, la Laia. Els nens continuen cantant, jo no paro de tocar el piano. Avui tenien "un dia"... La Laia intenta al meu costat dir-me alguna cosa, tot sanglotant sense parar, desconsolada. Intento entendre-la. Impossible.

"Darrera la reixa passeja el lleó
i juga a les cartes amb el domador"

No l'entenc. Continua plorant. Sense parar la cançó, continuo tocant el piano i li dic, com puc, que surti un moment fora de l'aula per calmar-se. El meu primer instint és no posar-la en evidència encara més davant dels seus companys. Ho fa. S'hi està uns 5 minuts. Continuem cantant.

"El circ ha arribat
tiro liro lat"

Entra la Laia, després de 2 cançons més. Fem cadenes rítmiques, un petit dictat i unes quantes activitats amb el pentagrama. Ara, treballa cadascú en el seu llibre. Hi ha quietud, silenci. Han passat ja 20 minuts. La Laia està tranquila. Fa, des que ha tornat a entrar a classe, com tots els altres nens. Cap pista del que li ha passat fa un moment. La crido i ve. Parlem.

• Què t'ha passat?
• És que m'he emocionat quan cantàvem El circ.
• Sí?
• Sí, resulta que al pati m'he enfadat amb la meva millor amiga...
• I ja torneu a ser amigues, ara?
• Sí.
• I això et passa amb les cançons?
• Sí, a vegades. El meu pare, que és italià, a vegades quan em canta algunes cançons italianes també em fan plorar.
• Vols que et digui un secret?
  
• Sí.
  
• A mi, de vegades, també em passa.
  

El circ i la Laia... La màgia, a la cançó, existeix. El futur, és possible.