Els calaixets

Darrerament tinc la sensació que els especialistes de música del nostre país i també els altres professionals del ram —i per extensió la resta de la gent (i de la “cultura oficial”)— tenim perfectament endreçats ens uns calaixets, tancats i inamovibles, diferents aspectes o manifestacions de la Música: música tradicional, cançó popular, música clàssica (o culta, si ho voleu), jazz, didàctica musical, llenguatge musical, música coral, música moderna, música contemporània... i així moltíssims més, i més, calaixets.

La idea que m’ha sobtat fa poc i que m’ha fet rumiar és la següent: aquests calaixets s’obren i es tanquen, però no es relacionen entre ells. Ho tenim tot tan ben endreçat i polit que no deixem que la Música se’ns manifesti sense etiquetes. I el que encara és pitjor, que la Música es manifesti als nostres alumnes per ella mateixa, sense classificacions. No fem Música: obrim uns calaixets determinats, n’aboquem part del contingut i ens quedem tan amples i, a més, satisfets. Passa el mateix arreu?

Algunes experiències viscudes i confirmades darrerament em fan suposar que no. Pirineus enllà, diria que s’ha optat, des de fa anys, per un ensenyament musical diferent. Fa temps que han abolit els calaixets i que deixen que la Música s’ensenyi globalment, per ella mateixa. I el que és millor encara: no condicionen amb calaixets les noves generacions d’infants en els seus primers contactes amb l’Art dels Sons.