Qualitat versus quantitat

Assisteixo a una representació de l’adaptació per a públic infantil de la conegudíssima òpera de Rossini “El barber de Sevilla”, dins del cicle “El petit Liceu”. “El superbarber de Sevilla” (títol de la versió adaptada) té com a escenari l’Auditori de Cornellà ple de gom a gom d’escolars de 4t a 6è de primària.

Molt bé l’adaptació musical (per a piano, contrabaix i flauta), l’adaptació argumental (75 minuts, potser en sobren encara 10!) i la traducció al català. Molt bé, també, els cantants (tant en la seva part vocal com -encara millor!- en l’actoral). Molt rodó l’espectacle. Però...

No seria lògic que el text cantat s’entengués a la perfecció? (És massa pressupost microfonia inhalàmbrica?) No seria lògic que l’òpera sigués més propera als nens? (És poc rendible fer-la al Teatre Romea com el curs passat, on arriba molt millor al públic, però -és clar- té una cabuda 3 vegades inferior a l’Auditori de Cornellà?)

Llàstima. Llàstima perquè actualment hi ha molt bones propostes pedagògiques per als infants però darrerament per raons (suposo) econòmiques, l’aforament dels espectacles es veu superat en escreix al que seria “pedagògicament” recomanable. Qualitat versus quantitat o quantitat versus qualitat? Palau, Liceu, Auditori, ... vosaltres teniu la paraula.