El conte de l'harmonia

Referint-se al fanaler del cinquè asteroide: “...Almenys, el seu treball té un sentit. Quan encén el seu fanal és com si fes néixer un estel més o una flor. Quan l’apaga és com si fes dormir l’estel o la flor. És una ocupació molt bonica. I realment útil, perquè és bonica” Antoine de Saint-Exupery (“El petit príncep”).

Una vegada era un Do que vivia amb els seus pares: el Dominant i la Subdominant. L’Harmonia regnava a la llar. La relació de 5a establerta amb el seu pare i la seva mare era de les més belles. El pare i la mare, aquest Sol a la 5a alta així com el Fa a la 5a baixa, eren per a Do la seva raó d’ésser (no en va Do és el 3r harmònic de Fa, i els harmònics són l’arbre genealògic de l’Harmonia).

Aquest Do vivia, doncs, en un ambient de cordialitat, estimat per la família i amb molt bona relació amb tots els membres de la seva societat. En el fons era un reiet, tots l’estimaven i, practicament, el tenien com a tal; però és que la seva situació era certament privilegiada: ningú no posseïa com ell tantes prebendes i era tan altament considerat. Sí..., ja n’hi havia d’altres que gaudien de consideració i que tenien atributs propis –per dir-ne un, podem citar el senyor Re, que es troba al mateix bell mig tant de l’ordre dels diesis com dels bemolls (a més que aquesta simetria es reflecteix en el teclat)- però, com Do, de bon tros que no n’hi havia cap.

Jo no sé si heu llegit “El petit príncep”, aquesta visió meravellosa que l’autor fa del món des de l’angle de la puresa del seu personatge i que aporta un relativisme al qual no estem gaire acostumats. Aquesta altra veritat que estima la rosa per damunt de tot, ens connecta amb el món autèntic, imaginatiu i noble dels petits. La gent gran oblida les essències i complica sempre les coses... No obstant això, el nostre Do, dintre del Diatonisme, és encara un infant.

(continuarà...)