Posem llenya al foc? Som-hi!!!
No et preocupis tant! La definició és enrevessada, però quan hi penses veus clar que qualsevol cosa que has après "de veritat" en aquesta vida ho has fet perquè has aconseguit lligar tots aquests aspectes. I segur que en alguns moments treballes així... es tracta de potenciar encara més aquesta forma de treballar!
No em preocupo gens. El que em fot (disculpa el vocabulari, políticament incorrecte) i em dol és que la "gent" que fa reformes sembla que se les tregui de la màniga perquè... algú sap exactament i unívocament com programar per competències?
Les dificultats hi són, no és poden obviar... la número zero seria la definició, ja, ja, ja!
Sense comentaris. Això seria "rizar el rizo", com si no tinguessim prou feina amb la nostra "tasca de cada dia"... Per què fan difícil el que no ho és tant? Les últimes dècades (recordeu allò del objectius, els continguts conceptuals, procedimentals...?) només fan que inventar-se paraules...
La primera, la manca de referents als quals ens hi poguem referenciar durant la nostra pròpia escolaritat.
Ni els que s'han inventat això en tenen de referents: ni pràctics (saben què és una escola? saben el que és un grup-classe?) ni teòrics (i, aquests, si els tenen, no ens els han explicat!).
La segona, la resistència a canviar coses que ens surt a gairebé tots de forma natural (i és que som humans!)
No ho crec massa però, mira... aquí sí que et podria donar una mica la raó. Ara, canviar les coses quan saps cap on vas, encara! Però canviar-les sense que ningú et digui ni t'expliqui cap a on has d'anar... és una mica diferent, no? Algú dels que s'ha "inventat" això de les competències ha explicat com s'ha de programar? com s'ha de fer?
La tercera, que per desgràcia per a tots, mirem amb molta suspicàcia qualsevol cosa que vingui "de dalt" (es pot llegir llei, normativa, consellers... i que consti que això no és només responsabilitat nostra!)
No només amb molta suspicàcia, sinó amb por, amb molta por... I no em diguis que és una por injustificada... Quantes "reformes" del sistema educatiu han fet els governants en els darrers 20 anys? ...és normal això? On han deixat la "res-pon-sa-bi-litat"? Cada cop que obren la boca i s'inventen una nova "cosa" (LOE, vacances al febrer, 6a hora, ...) aquesta responsabilitat brilla per la seva absència.
La quarta, la manca de formació. Ni els mestres que estan actualment en actiu, ni els que estan sortint de les facultats tenen una formació, no ja sòlida, sinó mínima, pel que respecta a una educació competencial. I ja no entro amb les dificultats que els pares/mares entenguin com funciona, i que acaba amb la típica situació de "però i el meu nen, quan apren les taules de multiplicar?
I jo em pregunto... qui els ha de formar? Els que s'han inventat això de les "competències"? (qui són? Els coneixes?) Tu et penses que han arribat directrius o indicacions o programes, o el que sigui, a les escoles? Resposta: NO! I a les Facultats d'Educació? Resposta: NO! Què...! Passarà com al 92, quan van "parir" una reforma sense saber què era un "objectiu didàctic", cosa que vam haver d'anar explicant-nos i construïnt-nos entre tots?
La cinquena (com no podia faltar!), la manca de recursos. I mira que jo sóc dels que penso que amb una capsa de cartró i un guix es poden fer meravelles... però no es poden fer miracles pel que respecta a l'atenció individualitzada que cal per portar a terme el treball competencial amb ratios per sobre de 15-20 alumnes. Ni amb espais pensats per a una educació unidireccional. Ni sense una relació estreta i l'acció coordinada de tots els mestres. Ni amb el concepte de llibres actual. Ni...
Trobo indignant que els que "manen" tractin als "agents últims" (als que estem en contacte amb nens) del sistema educatiu de la manera que ho fan. Creieu "normal" i de país desenvolupat el que està passant: l'administració diu que s'ha de programar per competències i... algú sap com es fa? Ha donat l'administració unes directrius clares de com s'ha de fer? No. I, sabeu què, tothom calla i aguanta. Sembla talment allò de "El mundo feliz"...
Tot un repte... però els reptes són un dels aspectes més atractius de la nostra feina!
Llàstima que la colla d'impresentables, ignorants i incompetents que tenim al davant ens facin perdre tant sovint aquest aspecte tant atractiu!
Ànims!
Gràcies. Però no hi estic d'acord amb aquest sistema ni amb aquesta manera prepotent de fer "educació", a cop de decret...
I sóc dels que disfruta amb la seva feina... Sort que encara ens queden els nens...
3 comentaris:
Tens tot el dret a sentir-te "enfadat"; crec que és un sentiment que compartim la gran part del professorat d'aquest país. Però també crec que aquesta "emprenyamenta" no ens hauria d'impedir veure la importància i el potencial de determinades qüestions educatives. I d'entrada sé que és ben complicat amb tota la tempesta mediàtica, política i social que ens cau a sobre... però tot i així, si aconseguim separar els errors del polític de torn, o de la política educativa de aquest o l’altre govern, crec que en sortirem beneficiats.
Un cop aclarit aquest punt, vaig a intentar ordenar una mica les idees amb relació amb els teus comentaris.
Programació per competències
Em sembla que, actualment, és complicat trobar alguna persona que sàpiga programar competencialment, si més no de forma unívoca. De fet, per a la pròpia definició de "competència", diferents experts tenen plantegen solucions diferents, tot i que es poden recollir en diferents escoles de pensament. En qualsevol cas, tothom està d'acord en el fons, la filosofia de “competència”, que és el que realment importa.
Així, el canvi que cal fer per passar a programar per competències no pot ser d’un dia per l’altre. Cal reflexió, pròpia i col.lectiva, del que volem fer. No hi ha error més gran que agafar les programacions existents i afegir un punt més amb les competències bàsiques. I això no vol dir que les programacions antigues estiguin malament. Com tampoc és qüestió de canviar-ho tot per no canviar res. És una qüestió d’enfocament, d’enfocament competencial.
D'on surten les competències?
No sóc pas un expert en aquesta temàtica històrica, però es podria trobar una base en l'informe sobre l'educació realitzat per una comissió presidida per Jacques Delors, "La educación encierra un tesoro: informe a la Unesco de la Comisión Internacional sobre la educación para el siglo XXI", i que si no vaig errat es va publicar el 1996. Aquest informe (dit ràpid i malament!) fa una anàlisi de les necessitats educatives de les societats per al segle XXI, arribant a la famosa conclusió dels quatre pilars: el saber, el saber fer, el saber estar i el saber ser. La lectura del compendi és molt recomanable, i no és gens llarg ni pesat [www.unesco.org].I per la manera de treballar que va tenir aquesta comissió, aquí es va condensar el pensament educatiu de bona part de la comunitat pedagògica, social i cultural. El treball competencial vindria a ser la conseqüència lògica, i la forma adeqüada d’abordar els reptes de l’educació del segle XXI. En qualsevol cas, l’enfoc competencial no és un conjunt de receptes, ni d’instruccions a seguir al peu de la lletra, doncs això pervertiria la qüestió des del principi. Cal fer un esforç de formació continua, i no pas perquè toca, perquè l’administració ho digui. Cal fer-ho perquè és necessari per a portar a terme la nostra tasca de la millor forma possible. Incorporar els coneixements que es produeixen en el nostre camp ens permetrà desenvolupar-nos com a professionals.
Paraules i “palabrejas” :-D
Es cert que el vocabulari s’ha fet més complex. Aquesta és la conseqüència de la “cientificització” de l’educació, si se’m permet la llicència de fer servir aquest “palabro”. Per abordar un àmbit de coneixement des d’un punt de vista científic és necessari disposar d’un vocabulari que sigui compartit per tots, i que descrigui de la forma més precisa possible allò del que estem parlant. D’això en saben molt els matemàtics, però ells ho tenen més fàcil amb les xifres,clar! Seria força complicat si cada escola tingués el seu propi vocabulari, i ja no dic si cada mestre fes servir paraules diferents per a parlar del mateix. Així que, per facilitar la comunicació, s’inventa un idioma adequat.
Com a conseqüència, a nosaltres ens toca treballar amb noves paraules ; tot i que, per als mestres de les promocions dels anys 90 en endavant, no ho són pas de noves. Són les úniques que han fet servir. Encara tenim sort que no pertanyem a d’altres àmbits de la ciència on els canvis són més ràpids i el que avui és una veritat demà es demostra fals!
Referències educatives
La gran part dels mestres d’aquest país tenen com a referència un ensenyament basat en conceptes i procediments. I estava acostumat a ser avaluat per si havia aconseguit memoritzar unes determinades dades i era capaç d’aplicar determinats procediments. Com tots tenim més o menys present, aquestes dades i aquests procediments han estat completament esborrats de la nostra memòria, a menys que ho haguem fet servir en algun àmbit concret de la nostra vida. I si llavors ho hem après és perquè ens hem espavilat a afegir a aquest conjunt de dades i procediments alguna cosa més... i aquesta “cosa més” s’apropa bastant al fet de fer-nos competents. Per sort, hem aconseguit el nostre objectiu (ser competents) de forma autodidàcta. Però i aquells que no poden? Potser ho haurien pogut fer si durant la seva etapa educativa els haguessin format explícitament per a ser més competents?
Pel que respecta a les referències “físiques”, existeixen escoles en l’actualitat que treballen molt bé de forma competencial. I han existit en temps passats escoles que també ho feien, tot i que no feien servir la paraula en qüestió. Però clar, eren les menys, i pocs han tingut la sort de rebre aquest tipus de formació.
Formació en competències
Ningú ens ha format en competències, però crec som (força) competents en els nostres àmbits de coneixement. Així que alguna cosa sí que sabem sobre les competències. Una primera aproximació podria ser la simple reflexió sobre com he aconseguit competència en determinat aspecte, i així, treballar amb els nostres alumnes de forma que ells també puguin ser competents, sense haver de dependre de l’atzarós món de l’autodidàcta. També necessitaríem una formació més sòlida i estructurada, tant per la vessant individual com per la vessant col.lectiva. Cal exigir-la i cal que ens la exigim. Per a l’aplicació de la LOGSE es va fer un esforç, si més no en l’àmbit de l’educació pública, de formació als mestres. Ara es troba a faltar aquest mateix esforç, i amb l’excusa de la crisi, crec que haurem d’avançar per la nostra banda, a l’espera de notícies “institucionals”. De moment, el passet que s’ha donat és la creació d’una web on es centralitzen molts materials al voltant de les competències. Suposo que era el més econòmic... je, je, je... La direcció és http://phobos.xtec.cat/edubib/intranet/index.php
Als que no puc excusar són a les universitats. És vergonyós (i aquí m’encenc :-D) que, al lloc on suposadament s’ha de crear nou coneixement, que hauria de liderar els canvis amb l’aportació de nou pensament, necessiti que algú li digui què ha de fer. En l’actualitat (i sempre!), les facultats de ciències de l’educació haurien de ser el far que ens orienti amb el treball competencial, o bé l’haurien d’estar criticant “a mort”, aportant les seves alternatives. Què s’està fent des de la universitat? Com estan formant als professionals del futur? Quines opcions de reciclatge ens aporten als professionals del present? Sincerament, si la universitat no aporta res de nou, potser ens hauríem de plantejar tancar-les. Per aprendre, anem a la biblioteca, que surt més econòmic, i estem de crisi.
Derives administratives
Sobre el departament d’educació i la seva aparent política educativa erràtica tinc poca cosa a afegir. Hores d’ara no sé si hi ha un pla estratègic que no coneixem o si tot són pals de cec. Com sempre he dit, “els camins del departament són inescrutables”. Sisenes hores, vacances al febrer, hores extres que no són extres, manteniment d’un triple sistema educatiu (públic, concertat i privat), lleis educatives que canvien segons el govern de torn, “decretazos”... això no ens facilita la nostra tasca. Però que l’arbre, per gros que sigui (i aquest deu ser una sequoia) no ens impedeixi de veure el bosc.
Una última petició
Afegeixo a la teva última frase: sort que ens queden els nens, i sort que hi ha molts mestres que ens preocupem per l’educació!
Una abraçada!
La definició de competència està formulada en els següents termes: “és la capacitat d'utilitzar els coneixements i habilitats, de manera transversal i interactiva, en contextos i situacions que requereixen la intervenció de coneixements vinculats a diferents sabers, cosa que implica la comprensió, la reflexió i el discerniment tenint en compte la dimensió social de cada situació.”
Voldria aportar una anàlisi d’aquesta definició i alguna reflexió al respecte. Primerament intentaré interpretar els diferents conceptes que la constitueixen:
-capacitat d'utilitzar: té un caràcter eminentment pràctic.
-coneixements i habilitats: abans en dèiem conceptes i procediments.
-transversal: de dalt a baix, és a dir, de manera integrada, sense parcialitzar.
-interactiva: conjuntament, amb els altres.
-contextos i situacions: són entorns complexos que engloben aspectes diversos.
-requereixen la intervenció: vol dir que cal resoldre alguna cosa.
-coneixements vinculats a diferents sabers: utilització de coneixements de diferents àrees (interdisciplinars).
-comprensió, reflexió i discerniment: per fer servir coneixements cal comprendre’ls, pensar sobre diferents opcions, arribar a conclusions i prendre decisions.
-dimensió social: aquesta part de la definició podria tenir diferents interpretacions.
A partir d’aquestes consideracions podríem intentar construir una definició que contingués tots els elements descrits i ens resultés, potser, una mica més fàcil:
Competència és la capacitat d’utilitzar, treballant en equip, els coneixements i les habilitats vinculats a diferents sabers per resoldre situacions o problemes de la vida quotidiana.
Per programar en clau competència, cal formular objectius que siguin observables que es refereixin de manera integrada als diferents tipus de continguts i a diferents àrees, que tinguin com a finalitat resoldre, en equip, situacions o problemes propers i concrets fomentant processos de comprensió, reflexió i presa de decisions.
Probablement, en l’àmbit de la música, plantejar, tradicionalment, l’estudi de la vida i les obres de Motzar no té un plantejament gaire competencial, però sí que el tindria, crear cançons (lletra i música) de manera col·lectiva emprant degudament la terminologia i la grafia corresponent i interpretar-les mitjançant les tècniques adients.
Publica un comentari a l'entrada